Parlàvem, fa un parell de setmanes, de les quatre novetats poètiques que s’havien publicat a Menorca poc abans de Sant Jordi. De llavors ençà, caldria afegir-hi encara un altre títol, a la collita, perquè hem sabut aquesta setmana de l’aparició d’Aprenentatge de silenci, de Gustau Juan Benejam, un llibre editat per l’Iris. Si ampliam retrospectivament la mirada, encara podríem afegir uns quants títols més a la llista, d’entre els quals voldria centrar-me en el debut literari de Bartomeu Obrador, aparegut no fa ni mig any, Plaquette de Préveza. He tingut el gust de participar un parell de vegades en la presentació del llibre i m’agradaria compartir amb els lectors del blog la lectura que n’he fet.
La primera cosa que cal dir de Plaquette de Préveza és que ens trobam davant d’un llibre que entra pels ulls. El disseny de la coberta en té gran part de culpa. I, a diferència del que passa massa vegades, l’embolcall fa justícia a allò que trobam a l’interior. I, a diferència del disseny espartà característic de la col·lecció Ossos de sol, l’editorial AdiA, a l’hora de publicar els volums guanyadors del Premi de Poesia Jove Gumersind Gomila, s’hi ha pogut lluir. La il·lustració de la coberta es basa en una aquarel·la del pintor i poeta maonès del Rosselló, diferent de la que es va fer servir en el cas de Corpus, d’Alba Camarassa, guanyadora de la primera edició del certamen.
De l’autor, Bartomeu Obrador-Cursach —trob força interessant aquesta versió literària, amb el guionet que, a més de visibilitzar-ne el segon, posa els dos cognoms al mateix nivell—, no en diré gaire cosa. Potser, per no caure en la temptació de confondre l’autor amb el jo poètic, em limitaré a dir un parell d’obvietats: que va néixer a Ciutadella l’any 1990 i que, si no vaig errat, hi resideix actualment. Entre i entre, ha rodat molt de món: quan el vaig conèixer, per exemple, era alumne a l’institut Joan Ramis, de Maó. Ara es guanya les garroves exercint la docència a l’institut de Ferreries, tot i que no deixa de ser un cul inquiet i tresca constantment. Com es pot llegir a la solapa del llibre de què parlam, la seva formació filològica l’ha menat a endinsar-se, per exemple, en allò que Jordi Florit anomena, amb el seu estil sarcàstic habitual, l’estudi de les «pintades de lavabo fenícies». L’epigrafia és, efectivament, un dels vessants en què es concreta el seu amor i estudi per les llengües minoritzades de l’antiguitat. Però n’hi ha molt més. Seguiu-lo a les xarxes —hi sol ser prou actiu i productiu— i us en fareu a la idea: el temps li ret a bastament.
Aquesta Plaquette de Préveza és el primer llibre de poemes que publica. I ho fa, com ja hem dit, gràcies al Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila, que va guanyar en la segona convocatòria, de 2022. Del títol, d’una banda, cal citar el gal·licisme plaquette. Una plagueta, com li agrada de dir a Biel Mesquida, no és res més que una llibreta. En l’àmbit literari, s’empra per fer referència a una obra de petit format. D’extensió breu. En aquest cas, ens trobam davant de vint-i-una composicions, que no són tan poques ni, per descomptat, tan breus. Ara bé, en cas d’acordar que no és un llibre gaire llarg, a l’hora de qualificar-ne el contingut ens podríem remetre a la dita popular que afirma que és als pots petits on trobam la millor confitura.
D’altra banda, també trobam un topònim al títol, Préveza. Independentment del significat particular que aquest indret pugui tenir per a l’autor (per qualque cosa el deu haver posat a un lloc tan destacat del llibre), a nosaltres, com a lectors —i gràcies a l’ajuda de Sant Google—, ens pot ser útil el fet de saber que és el nom que es dona a una població i, alhora, a un municipi situat al nord-oest de Grècia. Aquest va ser un espai en què es van desenvolupar diferents cultures de l’antiguitat. N’era una mena de cruïlla, gràcies a la seva situació geogràficament estratègica. De fet, tot i que hi ha diverses hipòtesis al respecte, una de les possibles etimologies del nom de l’indret és passatge.
Fins a un cert punt, aquest llibre és també una mena de cruïlla. Els vint-i-un poemes ens mostren diferents camins, diferents possibilitats literàries, pel que fa a la forma, a la temàtica i, fins i tot, al jo poètic que hi apareix. Hi ha, però, com podem llegir a la solapa, «un fil subtil que lliga» aquests textos d’origen divers («poemes abandonats, fragments de llibres que no van néixer mai»), com les denes d’un rosari: l’itinerari biogràfic dels primers trenta anys de l’autor, del qual resulta un enfilall de (bons) poemes.
Pel que fa les vint-i-una composicions, voldria destacar-ne alguns punts que consider forts. No hi podem aprofundir, però esper que tenguin l’efecte que es cerca en aquesta mena de presentacions: fer que el llibre faci llegiguera. Començaré per una dèria personal. M’agrada aquella literatura que s’entén com un diàleg amb altres textos. Que ajuda a teixir una xarxa de referències. En diuen intertextualitat. Per exemple, l’escena diguem-ne costumista que es descriu al llarg dels versos de «Mecànica Familiar» —quan «pelàvem faves a la taula familiar d’una vella cuina»—, acaba lligant amb el poema «Fer-se gran», de Sònia Moll («La mare és petita / i tu no saps com créixer / per a sostenir-la») d’una manera força explícita: en forma d’apòstrofe i canviant la mare per l’àvia.
Més endavant, per citar-ne un altre exemple força explícit, «Relectura» ens connecta amb els Tres poemes secrets, de Iorgos Seferis. Aquesta constel·lació referencial no sempre ens mena a un àmbit «culte». Com a bon autor fill de la postmodernitat, els referents de la cultura de masses també s’incorporen a aquest diàleg. De la mateixa manera que al lèxic del llibre hi conviuen, amb tota la naturalitat del món, formes elevades i col·loquialismes, alguns de molt locals, si a una coneguda sèrie de televisió Mai neva a ciutat, en un poema del llibre «Sempre neva al port»: «no contents de prendre i habitar cases d’altri / venien paperines i petites aludes pels carrers. / Tothom s’és entemut gràcies al jornal».
Aquest joc ens pot menar a trencar fins i tot amb les expectatives del lector. A «Prèvia», per exemple, en tost de l’habitual captatio inicials, ens trobam amb un text que a mi no deixa de recordar-me, no sabria dir per què, la veu d’aquell esclau que, en les desfilades d’alguns emperadors romans, a més d’aguantar-los la corona de llor —la mateixa que solen lluir els poetes— tenien l’encàrrec de dir-los, de tant en tant, «mira enrere i recorda que només ets un home» («respice post te, hominem te esse mememto»). La tasca de l’esclau era la de baixar-li els fums a qualcú que, des del poder que ostentava, podia caure fàcilment en la temptació de deixar-se endur per la vanitat i l’orgull.
Els exemples que hem citat ens menen, majoritàriament, cap al bagatge clàssic que hi ha, de manera generalitzada, al llibre. Entre d’altres, hi trobam quatre èglogues —diàlegs bucòlics entre pastors—, una aretologia —narració dels fets prodigiosos d’un déu o d’un heroi—, un epili —poema narratiu breu, de gènere èpic—, en hexàmetres esdevinguts alexandrins, amb què Obrador-Cursach demostra que, quan vol, domina la forma. També hi ha decasíl·labs ben cisellats o, seguint amb aquest substrat grecoromà, una oda dedicada al nimfeu de cala Figuera.
Hem dit que hi ha un fil conductor que lliga uns poemes en què, d’alguna manera, es pot seguir l’evolució d’un jo poètic al llarg de trenta anys —Obrador-Cursach, tot referint-s’hi, mig de broma, parafrasejava el títol del primer volum de les memòries de Francesc de Borja Moll—, des de la infantesa màgica del fillet que a «Mecànica familiar» es perdia dins les faveres «com un cavaller bretó», fins a la maduresa de qui «L’endemà del postcapitalisme» viu en «Solitud», en què el sobrepellís rebutjat al final de l’adolescència s’acaba materialitzant en forma d’alopècia. En aquests poemes, sobretot, me sembla detectar un to elegíac i, alhora, una fina ironia, filla de l’escepticisme.
Esper que, amb el que acab d’exposar, els lectors i relectors potencials del llibre —som d’aquells que creuen, fermament, que no hi ha lectura sense relectura— trobareu motius suficients i ganes d’endinsar-vos en els versos d’aquest llibre. En traureu profit. I, tant o més important, xalareu en fer-ho.
Views: 13
Gràcies Isma per aquesta introducció que fas del llibre d’Obrador Cursach.
Fa llegiguera certament.