Un món viu
i càlid. Un barri? No pas: un veïnat
(Michel Bourret)
Fa un parell d’estius vaig llegir un assaig del qual s’ha parlat molt: La resistència íntima, de Josep Maria Esquirol. Ell llibre, després d’una primera lectura, no em va deixar indiferent. Vaig trobar ben interessants i encertades alhora les reflexions que l’autor hi plantejava. Dit d’una manera excessivament esquemàtica, s’hi defensava la idea que, per a no deixar-se endur per l’embat d’un món que tendeix a anul·lar les persones («davant dels processos de desintegració i de corrosió que vénen de l’entorn i àdhuc de nosaltres mateixos»), cal resistir des de la proximitat de les petites coses, de la quotidianitat compartida amb la gent que ens envolta i les rutines senzilles. Amb el temps he anat matisant aquestes idees i gràcies a autors com Marina Garcés trob que, més que la resistència davant d’un món agressiu i inhumà que es presenta, a més, sota una aparença monolítica i invariable, cal passar a l’atac, a l’acció, per tal de transformar-lo. Ara bé, ambdues actituds són perfectament complementàries: l’una no es contradiu amb l’altra. No és, però, la intenció d’aquest text entrar a contrastar les diferents postures ideològiques que cada autor defensa. Sigui com sigui, allà on volia arribar és al fet que hi ha indrets que conviden a aplicar el model que proposa Esquirol i, d’entre tots, no puc deixar d’identificar Alcalfar com a espai ideal des del qual exercir la resistència íntima.
La manera de fer que proposa el filòsof barceloní coincideix a la perfecció amb el sentit dels versos de Michel Bourret que encapçalen el text, els quals van néixer arran d’una visita que aquest menorquí d’adopció va fer a la cala fa un parell o tres d’estius. Va copsar tot d’una la manera de fer d’Alcalfar: vida de veïnat, de proximitat compartida amb els altres. Potser som davant de la continuació del format tribal a què diria que els humans estem genèticament predisposats (herències de quan vivíem en coves i ens dedicàvem a ser caçadors i recol·lectors), tot i que açò que acab de dir no sé si té cap base científica. Desconec el que puguin haver dit els antropòlegs al respecte, però si non è vero è ben trovato: els humans som, per damunt de tot, éssers socials, per molt que el món actual tendeixi a potenciar-ne els valors contraris. Ni que sigui durant els mesos que duren les vacances escolars d’estiu, hi ha llocs on les coses van com haurien d’anar sempre i per tot. Perquè no crec que en una gran ciutat sigui factible dur una vida de proximitat. Aquí sí.
La resistència íntima que proposa Esquirol és el medi natural en què transcorre la vida en llocs com aquest racó de món des del qual escric aquestes ratlles. Hi ajuda, i molt, el fet que, per a algunes persones, indrets com aquest els permeten de recuperar els escenaris de la infantesa i la joventut, és a dir, de lligar l’espai físic amb la llegenda íntima personal, per comprovar amb satisfacció com els més joves poden seguir fent amb plena llibertat el mateix que feien els adults en tenir la seva edat, la qual cosa no deixa de ser una mena de miratge amb data de caducitat: la del retorn a la rutina escolar i als ritmes frenètics i impersonals de la ciutat. Perquè, en acabar l’estiu, són molt poques les persones que hi continuen vivint (amb ritmes diferents als caniculars, a més). Malgrat tot, però, els mesos passats a Alcalfar deixen les piles ben carregades i permeten de tornar a la «normalitat» de manera més digna, ni que sigui per recordar, durant uns quants mesos, els dies passats a la vora de la mar o per desitjar, a partir sobretot de cap d’any, que arribi el moment de tornar-hi.
Què té d’especial aquesta petita colònia estiuenca situada al xaloc menorquí? Vist fredament, res que no hi pugui haver en un altre lloc. Però, per a qui hi ha pogut residir, l’indret és especial. A més, gràcies al llibre Cala d’Alcalfar. Bressol menorquí de pescadors, viatgers, pintors i literaris, d’Adolf Sintes, editat per l’Institut Menorquí d’Estudis, qui vulgui pot aprofundir-hi des d’una perspectiva polièdrica per comprovar fins a quin punt persones i paisatges van lligats. L’obra es va presentar, de manera multitudinària, el dimecres 15 d’agost, a la cala. Al respecte de la feina feta per Sintes, Fina Salord va recordar, tot citant el fotògraf Toni Vidal, que en un gra d’arena s’hi pot descobrir l’univers sencer. Aquesta és una de les virtuts del llibre: recorre a allò que pot semblar més local, però aconsegueix parlar de coses que tothom entén. Res més allunyat, per tant, del xovinisme tancat.
Des d’un punt de vista humà i històric, per començar, l’autor ens convida a fer un petit recorregut per la geografia d’Alcalfar, començant per les restes arqueològiques submarines del segle III aC, passant pel convuls segle XVIII –la cala va ser porta d’entrada de la primera dominació britànica de l’illa, fet que també justifica la construcció de la torre que domina el morro de la cala–, fins arribar als inicis del turisme –l’indret va ser pioner en moltes coses: aquí hi ha el primer hotel de platja que es construir a Menorca, per exemple. Ara bé, una part molt important del llibre d’Adolf Sintes està dedicada a reconstruir, des de la recerca en fonts escrites, però sobretot a partir dels testimonis d’un nombrós grup d’informadors, el mapa dels personatges que han deixat la seva empremta a Alcalfar. Una part eren pescadors, com en «Ferrari», els orígens familiars del qual ens menen directament a l’edat mitjana. Una altra són els que l’autor anomena «personatges essencials», on podríem incloure l’arquitecte Josep Claret i Emili Orfila, als quals dedica capítols específics, o «es Fundidor», que ens toca de prop (ja sigui per la casa on residim, la barca anomenada «Tauro» o les vicissituds de les diverses campanes que ha tingut l’ermita de la cala). Finalment, hi ha les pàgines dedicades als pintors, pedagogs i escriptors que han trobat en la cala un lloc d’inspiració, d’entre els quals destaca Jordi Coca, que hi situa algunes de les seves novel·les (només cal llegir La noia del ball per a comprovar-ho). I tot perfectament acompanyat de documentació gràfica. De fet, al pròleg, l’autor comenta que, seguint l’exemple del Die Balearem de l’Arxiduc, volia que text i imatge fossin els dos pilars sobre els quals es fonamentàs la seva monografia. No cal dir que ho ha aconseguit. Contemplar les fotografies és un exercici que convida el lector del llibre a entendre millor el que s’hi explica i, sobretot, a deixar anar la imaginació cap a altres èpoques. 
No cal que insisteixi en el fet que els continguts de l’obra, tots, són molt interessants. No només per al residents a la cala. A mi, però, personalment (per deformació professional: en tant que filòleg, la llengua i la literatura sempre tenen un atractiu especial) em semblen imprescindibles, d’una banda, la part dedicada als escriptors que s’han inspirat en la cala a l’hora de crear les seves obres literàries i, de l’altra, la part lingüística de què tracta el llibre. Estic molt content que la monografia d’Adolf Sintes ajudi a aclarir alguns aspectes toponímics relacionats amb aquest indret, com per exemple perquè se n’ha de dir es Torm (i no es Torn) a la mena d’illot que hi ha a la sortida de la cala. A més, s’hi explica l’origen d’algunes formes que potser empram sense saber d’on venen, com és el cas del moll de ses Anelles. També, des del punt de vista lexicogràfic, hi ha un parell de mapes en què es fixa la talassonímia (topònimis relacionats amb la mar i amb la costa) de la cala, amb un nivell altíssim de precisió i rigor. Hi apareixen, fins i tot, els noms de les diferents pesqueres de canya i rai de la zona. Finalment, no deixa de ser una festa onomàstica llegir la quantitat ingent de malnoms que apareixen al text (en Miquel Ivernis, na Visuchi, Sintes, en Toni Tomba, en Bep es Puto…) i que ens remeten a formes de vida basades en petites col·lectivitats fortament cohesionades.
En aquest sentit, esper que el llibre ajudi a aclarir els dubtes lingüístics que encara són presents a la cala, sobretot els relacionats amb la grafia correcta del nom d’Alcalfar, que no empra l’associació de veïns, per cert. Fins i tot, hi ha alguns (molt pocs) estadants de la cala, a més, que es dediquen a fer una defensa numantina de la forma no normativa, amb u. De fet, des del punt de vista lingüístic, aquest racó de món no deixa de ser un cas curiós d’anormalitat lingüística. Només cal veure el noms dels carrers per a comprovar-ho: n’hi ha un literalment «de s’a baixada» (pobra vocal!), que conviu amb la plaça de ses «Auzines» i amb el carrer que mena a «Sas Anellas» (com si es pronunciàs a la xava barcelonina). Se’m fa inconcebible que encara no s’hagin aclarit aquestes anomalies, especialment pel que fa al topònim principal de la cala que, de ben segur, no poden obeir només a la vigència d’uns sentiments determinats sinó que són el fruit d’ideologies que tenen com a base allò que els sociolingüistes anomenen autoodi lingüístic (sobretot a partir de la infravaloració de la pròpia llengua, especialment de les varietats formals però també des de l’existència d’alguns posicionament secessionistes). Potser és només qüestió de temps que el seny s’acabi imposant, però anam trenta anys enrere. No em vull estendre en aquest sentit per no fer-me cansat. Ja n’he parlat a bastament, del tema, i no voldria fer-me repetitiu.
Al costat del continguts literaris i lingüístics del llibre d’Adolf Sintes, també en destacaria la part dedicada a les festes. Aquí no hi ha cap vincle professional sinó directament emocions compartides. L’autor, en la presentació del llibre, ja ho va dir, que a l’obra hi convivia l’erudició i els sentiment. Per açò connecta amb el lector: hi empatitza. Segurament, per a tots els estiuejants, el tercer cap de setmana del mes d’agost és un dels moments àlgids de l’estiu. És quan es veu de manera més clara el vessant comunitari dels estadants de la cala, quan es posa en pràctica el dinamisme d’Alcalfar, quan es fan les coses ben fetes. He tingut el plaer, fins i tot, de participar en la celebració fent allò que més m’agrada: literatura. L’any passat vaig tenir el privilegi d’escriure’n un parell de gloses acròstiques amb què es convidava els veïns a participar dels actes festius.
Potser per al públic en general, el més vistós de les festes són els focs i la il·luminació de la cala, tot i que durant els dies de bullici hi ha tot un programa d’activitats prou complet gràcies al qual els veïns, sense esser-ne conscients, ens dedicam a reforçar la tan necessària resistència íntima. Hi ha unes paraules d’Adolf Sintes al respecte, que ho deixen ben clar, amb les quals voldria concloure aquesta petita reflexió xalandriera: «no es pot menystenir l’essència de la festa, un fet social i cultural que li permet proclamar la pròpia existència com a grup, cap a si mateix i cap als altres. Totes les comunitats humanes saben forjar espais de festa en comú, modelats a la seva manera, un fet que a la cala d’Alcalfar arriba al seu zenit la nit del foc del dissabte d’agost. Una nit d’emocions intenses que la petita comunitat espera any rere any, amb una singular confluència intergeneracional –infreqüent en la vida quotidiana, un ritual en el qual tothom sap quin paper li pertoca de jugar i el representa ben a plaer. Una manifestació simbòlica dels vincles entre els veïns de la cala».
Views: 1