El primer cap de setmana de novembre d’aquest 2012, per a un servidor, ha estat intens, culturalment parlant. He tingut la sort de poder presentar dos actes força importants: la conferència “Antoni M. Alcover, 150 anys”, de Magdalena Gelabert, en el marc de l’homenatge que el Consell Insular de Menorca ha fet al lingüista mallorquí, d’una banda, i la lectura literària “Lletres Dites”, que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha organitzat a Ferreries, en el marc de la Fira del Llibre en Català, de l’altra. En ambdues ocasions m’he permès la llicència d’anar més enllà de la presentació dels participants i he inclòs en els parlaments referències a la situació de la llengua i la cultura catalana. I, ara, m’agradaria compartir aquestes reflexions amb tots els xalandriers. Per aquest motiu, us reproduesc dos fragments (prou generosos) d’aquests textos.
I
[Presentació de la conferència “ Antoni M. Alcover, 150 anys”, 2/11/2012]
[…] Avui vespre, es donarà compliment a l’acord unànime del Consell Insular de Menorca, pres en la sessió celebrada el proppassat 19 de març, pel qual es va decidir —i cit— «dedicar un acte d’homenatge a l’insigne filòleg Antoni M. Alcover, aprofitant l’avinentesa de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement i el 50è aniversari de la finalització de la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear».
Així, la primera institució de l’illa s’afegeix a la llarga llista d’homenatges que, des de diverses institucions illenques es fan (i es faran) en honor d’aquest lingüista que va dedicar la vida a l’estudi de la nostra llengua, des d’una visió integradora de totes les varietats parlades als diferents territoris de parla catalana, i que té com a gran fita el Diccionari Català-Valencià-Balear, obra que, en paraules del seu deixeble i col·laborador, el menorquí Francesc de Borja Moll, amaga rere un títol «aparentment disgregador, […] l’obra més unificadora de la llengua catalana, perquè reuneix en un bloc compacte i sense preferències tot el tresor lèxic d’aquesta llengua, en el qual s’inclouen totes les paraules antigues i modernes, dialectals i literàries, de totes les regions on és parlada la llengua de Ramon Llull, de Verdaguer i d’Ausias March».
Al volum tercer d’aquest magne diccionari podem llegir que commemorar no és altra cosa que «fer solemnement memòria (d’una persona, d’un fet, d’una cosa)». Fer memòria. En aquests temps de modernitat líquida, d’hipermodernitat, o diguen-li com vulguin, en què la consigna és mirar només cap endavant, en què només compta viure el present, en què «estar al dia» és una tasca titànica, potser és necessari de fer cas a Heiddegger i dedicar-se al noble exercici de «pensar rememorant», o dit en mots planers, a veure d’on venim per poder dedidir on volem anar. Des d’aquest punt de vista, la idoneïtat d’aquest acte no presenta cap dubte.
Que la nostra illa s’afegeixi a aquesta commemoració fa justícia a les connexions, moltes, que Alcover va tenir amb Menorca, especialment amb el ja citat Francesc de Borja Moll i amb Francesc Camps i Mercadal (Francesc d’Albranca). Aquest darrer, en una carta enviada dia 27 de novembre de 1907 al mossèn, que es pot llegir en el volum que l’IME ha dedicat a la correspondència entre Camps i Alcover, en què l’eminent migjorner el felicita per l’èxit del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, arribar a dir-li: «pens que temps vendrá, que á nes Diccionari Català s’el anomenarà Diccionari d’en Alcover, y, mes en-llà es dirà llengo d’en Alcover á sa llengo catalana.» Podem complementar aquest elogi amb alguns dels que li dedicaren altres noms fonamentals de la cultura menorquina. Francesc Hernández Sanz el qualificà com a «diligentísimo recopilador del folk-lore balear, a la par que eminente filólogo», al 1923. Molt més endavant, al 1978, el fill d’aquell, Joan Hernández Mora, s’hi va referir amb els mots següents: «a Mossèn Alcover li devem —Ii devíem, ja, en el moment de crear-se la Secció Filològica— l’aplec lexicográfic més fabulós que mai un país, que mai una llengua, hagi pogut somniar». El mateix Hernàndez Mora cita Josep Pla per referir-s’hi: «és l’home que portà el català modern de l’anàrquica descomposició dialectal a la categoria d’una llengua de cultura»
Si hi ha però, un menorquí que el conegué i el tractà intensament, aquest va ser Francesc de Borja Moll, qui en fou col·laborador, deixeble i continuador de la seva obra. No debades, els cognoms d’ambdós, amb justícia, donen nom popular al diccionari, l’Alcover-Moll. El filòleg ciutadellenc és el gran difusor de la figura d’Alcover, «aquell mallorquí batallador, però també pacíficament eficaç en les empreses de l’estudi de rondalles i tradicions i de l’amor encès a la nostra llengua». A Moll devem una completa biografia de l’autor i una defensa aferrissada del manacorí davant d’aquells que volgueren aprofitar-se’n del caràcter polèmic de l’home de batalla, com el qualificà Moll, per congriar la llavor del secessionisme lingüístic (amb mots contundent si era necessari). Perdonin la cita, gens curta, però contundent i, ai las!, prou actual, perquè avui com ahir, des de posicions contràries a la unitat de la llengua catalana, encara hi ha qui fa un ús esbiaixat del nom d’Alcover. Deia Francesc de Borja Moll al 1982: «aquests darrers anys els diaris de les nostres Illes han duit sovint articles i cartes al director, que, firmats per persones molt conegudes a ca-seva, combaten la identitat catalana del parlar baleàric. Les seves formulacions solen demostrar que els qui les formulen no saben res de res en qüestions de lingüística. […] Unes coses anomenades «Centro Cultural Mallorquín» i «Equip Any 2000» decretaren públicament que «sa llengo Catalana o Catalana- Valenciana-Balear» no és una llengua, sinó tres «llengos», i afirmaren que «Mossén Antonio [sic] Alcover Sureda, «mestre de mestres», pensava com ells. […] Idò jo, que som el deixeble més directe del «mestre de mestres», amb qui vaig conviure onze anys, vull proclamar que és una mentida com unes cases atribuir-li la negació de la unitat idiomàtica del balear i del valencià amb el català». Fins aquí la cita.
II
[Presentació de “Lletres Dites”, 3/11/2012]
[…] Actualment l’existència de l’AELC és més que necessària, perquè, malauradament, els escriptors no poden centrar els seus esforços únicament a la creació i difusió d’una obra personal sinó que també han de dedicar-se, com diria Espriu, a salvar-nos els mots i a retornar-nos el nom de cada cosa. La situació en què es troba la nostra llengua no és la desitjable per a la seva viabilitat. Tots coneixem les dificultats per les quals passa en els diferents territoris del nostre domini lingüístic.
Una de les dèries d’aquells que volen anorrear la nostra llengua té a veure amb la negació del seu nom. D’un temps ençà, el mot «català» ha esdevingut fill del maligne. Els subterfugis per evitar-lo han donat resultats que fan riure (per no plorar). La llista d’eufemismes és llarga. S’imaginen que la nostra associació hagués de canviar de nom, amb el consegüent canvi d’acrònim, per passar a dir-se Associació d’Escriptors en Llengua Cooficial Diferent de la Castellana? O Associació d’Escriptors en Llengua Aragonesa Oriental, Secció d’Ultramar? S’imaginen, idò, que per evitar aquest mot tabú, qualcú decidís canviar-li el nom a aquesta fira pel de, per exemple, Fira de Tardor? No passin pena. Tot açò són suposicions sense fonament, xerrar boig. Quantes connotacions es perdrien pel camí amb aquests canvis? Per què aquesta fòbia, aquesta por, al mots «català, catalana»? Les interrogacions, benvolgut públic, són literàries, retòriques, i no volen resposta perquè tothom la sap, tothom coneix l’origen d’aquests atacs secessionistes que cerquen afeblir, encara un poc més, negant-li la unitat, una llengua que, per molt mala salut de ferro que pugui tenir, voldrien veure reduïda a la seva mínima expressió. És el mateix objectiu que aquestes iniciatives gens cíviques cerquen, per exemple, amb la defensa de formes toponímiques que qüestionen l’autoritat normativa acadèmica. Divide et impera, en deien, els romans, de tot açò.
Quanta raó tenia Isidor de Sevilla, aquell bisbe, pare de la Patrística, que va viure a cavall dels segles VI i VII, per a qui, en l’origen dels mots, hi havia la seva força. És a dir, els mots poden connotar molt més del que vol dir el propi significat. D’aquí la importància de les paraules, de totes. D’aquí la necessitat de preservar-les, com molt bé acaba de recordar-nos Màrius Serra en la seva intervenció. I d’aquí, també, la voluntat d’alguns d’amagar-les, perquè en el cas de «català, catalana» aquestes paraules són la prova evident de la nostra pertinença a una determinada cultura, a una determinada manera de veure el món, a una manera de ser en el món. I açò, a segons quines mentalitats uniformistes, els fa venir tots els mals.
I m’atur aquí, tot i que, fent cas dels mots d’un d’aquests inefables especialistes toponímics (especialista en aquest cas escrit amb una hac ben grossa, al principi, al mig, on vulguin; però amb hac), el cos me demana seguir-ne parlant. Però jo només som un humil presentador d’un acte literari que s’ha pres massa llicències.
Views: 0
Molt bé, Isma, molta valentia i gran article. A mi em fa la impressió, de totes maneres, que aquella ideologia provinciana que defensa la idiosincràsia de la llengua menorquina, o mallorquina, o balear, diferenciada de la catalana, no és tant present com fa uns anys. Avui, l’anticatalanisme, que sempre ha estat present, no té tan inserit aquest component, és directament un component senzillament espanyolista, que no combat tan aferrissadament els postulats de la unitat de la llengua sinó l’ús de la llengua, la interacció del que anomenen les dues llengües oficials. Diguem que gent desenfeinada a trobar arguments pseudocientífics (per molt antifilològics que fossin en el seu moment, però arguments, al capdavall) estan en vies de desaparició, és massa feina poc productiva. Avui és complicat atacar la unitat de la llengua. De fet, segurament no els fa falta, basta que el sentiment popular del no a les formes estandarditzades faci el seu procés, avui l’important és qüestionar que la llengua catalana hagi de ser prioritària a la nostra terra. La voluntat última dels que ho defensen, i cap aquí aniran els debats entorn aquest tema, i si no temps al temps, és el mateix concepte de llengua pròpia. Mostra d’açò és el que simbolitza l’esdevingut amb el topònim de Maó, que han acceptat la forma catalana sense cap sotrac social: no els importa l’hac de la forma catalana, sinó que la forma espanyola sigui present. Açò és de ver el que els ha importat sempre, res de nou que reveli, només que comencen a prescindir de l’argumentació més regionalista d’identitat menorquina. Cosa que no sabria dir si és bona o dolenta, perquè alhora de revela la normalitat de l’assumpció d’una sola llengua (és més difícil oposar-s’hi, més freaky), també revela un menor sentiment de pertinença cultural i major adhesió popular a l’espanyolisme i els seus preceptes culturals entorn a la llengua comuna de comunicació que tanta perversitat amaga.