Joan-Lluís Lluís (Perpinyà 1963) és un dels meus escriptors de capçalera. Els llibres d’aquest autor nord-català ocupen un lloc destacat entre les moltes i variades lectures que m’han acompanyat els darrers anys, en conjunt i, per tant, no circumscrites només a l’àmbit de la literatura catalana. No he llegit tot allò que ha escrit, malauradament. Per començar, encara no he encetat, tot i que estic a punt de fer-ho, la darrera novel·la que ha publicat, l’obra amb què va guanyar el darrer premi Sant Jordi, Jo soc aquell que va matar Franco (2018). Sí que he llegit, però, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002), amb què el vaig descobrir, ja fa un temps, El dia de l’ós (2004), la magnífica Cròniques del déu coix (2013) i, sobretot, l’obra de què voldria parlar avui, l’atípic i deliciós Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006). A més, tenc apuntat a la llista de llibres pendents, algun dels quals potser caurà aquest estiu, Aiguafang (2008), Xocolata desfeta (2010) i El navegant (2016).
Com bé explica el subtítol de l’obra, el Diccionari de llocs imaginaris dels Països Catalans és un recull «que inclou estats independents, comarques, ciutats, pobles i llogarets, illes, valls i muntanyes, castells, monestirs i altres indrets remarcables», tots ells nascuts de la fantasia d’una bona colla d’escriptors, que l’autor ha trobat en diferents obres literàries i que s’encarrega de caracteritzar amb mestria. Pens, per exemple, en els mots que dedica a Torena, el poble on transcorre la novel·la Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, que descriu a partir d’una visita al cementeri de la fictícia localitat pirinenca, en un text en què fa l’ullet constantment al lector que ja coneix l’obra. Com bé es pot llegir al títol del diccionari, els indrets que apareixen en aquest llibre són imaginats. Açò no vol dir que siguin inexistents, sinó que només són reals en el món de la ficció. No és el mateix i el matís és important. L’interès per aquestes geografies insòlites, explica Lluís a la introducció, va néixer arran de la descoberta de Mirmanda, la mítica ciutat de la plana del Rosselló, a la qual van seguir-ne altres, que ha anat compilant i descrivint per tal de presentar-les, ordenades alfabèticament, al llarg de tres-centes pàgines (a les quals cal afegir uns índexs que són molt pràctics per a fer-hi recerques puntuals). Ara bé, tot i el format, aquesta no és una obra de consulta sinó un llibre que es llegeix molt bé de manera convencional, és a dir, tot seguit, recorrent la ruta que ens porta d’Acrollam fins a la Zona Extralimitada.
També, a la introducció, l’autor ens explica els criteris que ha seguit per fer el llibre: donar a conèixer la toponímia major imaginària (amb algunes excepcions d’elements menors o més concrets) d’un àmbit geogràfic ben delimitat, els Països Catalans, a través d’una descripció personal feta estrictament a partir de les dades que es poden extreure del text o textos de les fonts. La tasca, amb les seves dificultats evidents (no sempre és fàcil, amb llocs inventats, assegurar-ne la ubicació exacta), ha estat immensa i, el resultat, extraordinari. No hi falta cap dels grans noms de lloc fantàstics més coneguts per tothom. Si la literatura castellana té, per dir-ne potser el més conegut, Macondo (i la nissaga Buendía), la nostra presenta clàssics, i la llista és llarga, com la Sinera mítica i anagramàtica que Espriu fa aparèixer en moltes de les seves obres; o Ridorta i els encontorns de l’ermita de Sant Ponç, on Caterina Albert situa l’acció de Solitud; o la tradicional i boirosa Comarquinal, la ciutat dels sants imaginada per Miquel Llor; o Vilaniu i Pratbell, escenari d’algunes de les novel·les més conegudes de Narcís Oller; o el paradisíac Bearn, de Llorenç Villalonga (al qual també recorre, molt puntualment, Mercè Rodoreda en un dels seus contes); o Solnegre i altres indrets mallorquins propers, de geografia molt més esquerpa, que conformen un altre món mític, en aquest cas l’imaginat per Baltasar Porcel.
A més d’aquests indrets imaginaris força coneguts, clàssics com hem dit, un altre centre d’interès del treball elaborat per Joan-Lluís Lluís és la possibilitat de descobrir-hi algunes creacions que són una festa onomàstica, en què la llengua mostra tot el seu potencial juganer: Aiquemona, Alcagaire de la Roca, el bosc dels Miralls Trencats, Cataconya, la plaça de les Cròniques Marcianes, Escornaldiable, Galvània, l’Imperi Vacant de Bacanàrdia, el convent de les Penedides del Femer, la Penya Llaminera, Quintaforca de la Muntanya…, són, tots ells, topònims tan suggeridors que conviden a fer-hi una visita literària immediata. Són, es pot comprovar en llegir-los, molt enginyosos, tot i que podem convenir fàcilment que fan curt si els acaram a la realitat, que sempre acaba superant la ficció, tal i com es pot comprovar en llegir algunes de les formes recollides per Assumpta Lleonart en el seu estudi «Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya», en què apareixen, per dir-ne alguns de ben cridaners, el camí de Mas d’Alzines per l’Ombria, el barranc de Desferracavalls, la font de Matapollastres, el camí d’Afartafrares, el sot de Matamonges, el magatzem de Caganpena, el Racó de la Font-que-no-cou, el Cagarro del Diable o l’illa del Carallot. Tots ells es poden visitar, són reals, malgrat que Google Maps no els hagi incorporat del tot a la seva cartografia (per cert: n’hi hauria per escriure un llibre només amb els disbarats toponímics del gegant informàtic). Al llistat, hi podríem afegir la quota menorquina, formada, entre d’altres, per la sínia d’en Robadones, el lloc de ses Angoixes, son Xalingo, es Cagarro Gros i es Cagarro petit, etcètera.
Tornant, però, als indrets fantàstics que exposa el Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans, els lectors menorquins hi poden trobar indrets que probablement els siguin familiars, com per exemple la ciutat de Parella, de la qual «es diu que podrà ser desencantada el dia de Sant Joan que set Joans i set Joanes que no es coneguin es trobin a la costa vora de la qual sol aparèixer», d’acord amb la llegenda recopilada per Francesc Camps i Mercadal, Francesc d’Albranca, al Folklore menorquí (de la pagesia), la font que cita Joan-Lluís Lluís a l’hora de redactar aquesta entrada. D’altra banda, si han llegit la novel·la homònima d’Andreu Martín (cosa que un servidor va fer quan anava a l’institut), potser sabran que el catorze de juliol és la data en què es pot provar d’accedir al meravellós Cau dels Mil Dimonis, una entrada del qual es troba a prop des Migjorn. Un altre lloc destacable ens mena a l’illa de Tabarca, on el visitant pot recórrer la vila marinera de Morella, en la qual Joan Pons situa l’acció de la novel·lassa El laberint de les girafes, una de les millors creacions de la literatura catalana del tombant de segle (del vint al vint-i-u, s’entén). No sé si Joan-Lluís Lluís coneix aquests indrets de la geografia màgica de l’illa. Potser aprofitarà que el proper vint-i-vuit d’abril participa al Dinar de Lletres, que organitza Es Far Cultural, per a visitar-ne algun de manera fugissera. Potser inclourà a la ruta Semblancat (que hi és citat indirectament, al diccionari, però no descrit), el poble de carrers emblanquinats que també apareix en algunes obres de l’amo en Joan de les pedraules, l’escriptor de Ferreries. Posats a filar més prim, no es pot descartar que no acabi descobrint l’existència dels quimèrics pobles de Villarnuevo o Molineda, indrets que no apareixen en el llibre de Joan-Lluís Lluís i que formen part de l’imaginari de la novel·la Oro y escorias, d’Àngel Ruiz i Pablo. Qui podria saber-ho?
Que ningú no cerqui cap segona lectura en el fet que citi topònims que no recull el Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans. És evident que no hi són tots i la raó és molt senzilla: perquè no hi poden ésser. Com bé recorda Lluís, «hi manquen també, i sobretot, l’incalculable nombre de topònims que no he sabut trobar en llibres que no he obert». Aquesta frase no només justifica una limitació de l’obra sinó que, també, és un convit per endinsar-se en la recerca de noves troballes. A mi, per exemple, m’ha esperonat a buidar les obres que tenc de Pau Faner, a la percaça d’aquests llocs màgics que, per ara, no he sabut trobar en l’obra del ciutadellenc (és curiós perquè, en un autor en què la fantasia és norma, la toponímia major illenca és sempre real: Ciutadella sempre és Ciutadella, per entendre’ns). Hi insistiré, de la mateixa manera que, a partir d’ara, tindré en compte aquest aspecte en les lectures que emprengui.
Un altre tipus de topònims que no apareixen al llibre de Joan-Lluís Lluís, per una qüestió també òbvia, són aquells que s’han creat després de la publicació del llibre que, recordem, és de 2006. A partir del buidatge de les obres que, en el seu moment no va poder consultar l’autor (una tasca titànica que, ara sí, hauria de ser col·lectiva) i la incorporació de les novetats literàries aparegudes en la darrera dècada, hi hauria d’haver prou material per a publicar una altra edició del diccionari, corregida i augmentada. Ha de ser, aquest, un projecte a mitjà termini. Així, amb un poc de sort, el llibre podrà incloure la fantàstica població de Sant Esteve de les Roures, un indret inventat per la Guàrdia Civil, a partir d’uns informes també totalment fantasiosos, relacionats amb el referèndum català de dia primer d’octubre. No deixa de ser sorprenent aquesta benemèrita tendència al ludolingüisme del cos armat. Tan de bo que aquest poble acabi esdevenint escenari principal d’alguna novel·la important de la nostra literatura, la qual hauria d’aparèixer en un futur no gaire llunyà, d’acord amb la importància que va adquirint, almenys a les xarxes socials: potser sigui la via per arribar al tan desitjat Nobel català. També hauria de ser el camí emprès per una altra ficció geogràfica evident: Tabàrnia (i, si voleu, del seu territori oposat, Tractòria). En aquest cas, que s’acabin convertint en literatura és qüestió d’hores, no sigui que la bombolla es desinfli prest i en uns mesos ningú no recordi la facècia, nascuda del no saber perdre d’unes determinades opcions polítiques.
No cal que, per acabar, torni a incidir en l’interès evident d’aquesta obra. Principalment perquè, fins i tot a partir dels llocs fantàstics, el llibre dibuixa clarament una geografia ben delimitada que ens identifica (també als tabarnesos, per molt que els dolgui als il·luminats que la promouen). Ho explica molt millor que jo l’autor del llibre, Joan-Lluís Lluís, en els mots amb què es tanca la introducció, els mateixos amb què clourem el xalandrum d’aquesta setmana: «Ja sé que se’m dirà que es revelador escriure un diccionari de llocs imaginaris dels Països Catalans si aquests mateixos Països Catalans no són res més que un país imaginari, si més no legalment. És clar. Tot allò que és impossible és impossible fins al dia que es torna realitat i així, de sobte, es diu que era inevitable. Els Països Catalans existeixen dins la ment d’aquells que volen fer-los existir i aquest diccionari, a través de l’admirada imaginació de tants escriptors i pels camins de tants llocs imaginats, és una manera de fer que aquest país, el meu, sigui justament una miqueta més real.»
Views: 46
Molt interessant. M’hi ha faltat, quan has parlat de Joan Pons, la referència a la Colònia de Sant Pere (si no tenc mala memòria), de la, per a mi, millor novel·la de Joan Pons: Nàufrags.
Tema a part mereix la referència als Països Catalans. Trob que és un concepte que la controvèrsia mediàtica que ha aixecat i continua aixecant ha fet acomplexar a tots aquells que en parlarien d’una forma natural, sense especialment continguts polítics gaire manifestos. He dedicat alguns articles al concepte i sempre en trec la mateixa conclusió, un poc difícil de sintetitzar: qui més en parla és qui ho fa per defenestrar-lo. Senyal de l’evidència i necessitat de la seva existència. L’anàlisi de les perjúries mereix un capítol a part, però és molt significatiu. Parteixen del fet de ser un concepte per “imposar” des de fora (des de la Catalunya imperialista) una realitat inexistent. Judici que fa aigua per totes bandes. Ni la realitat és inexistent, ni l’ús majoritari d’aquest concepte ve de Catalunya (mirem-ne l’origen) ni està pensat per imposar sinó per evidenciar. En tot cas, el que està clar és que si no existís aquest nom, n’hauríem d’inverntar un altre per referir-nos a la mateixa realitat.
Germà Bel, una vegada, em deia que havíem de deixar d’emprar-lo pel rebuig social que genera, i crear-ne un de nou, i em posava com a exemple la Commonwealth. Ho trob un error, tanmateix. Una, per la diferència abismal de les dues realitats, i l’altre perquè eliminar un concepte per crear-ne un altre que vulgui significar el mateix no sembla gaire apropiat. Cert és que el mot “català” crea repulsió, però també ens hauríem de fer mirar açò d’evitar un nom per mimetisme a qui crea un odi. Hauríem de treure la pols a aquest concepte i fer-ho sense complexos, amb naturalitat. Cal una feina d’asseveració que trenqui el complex creat pels que han dit com érem els que l’usàvem.