Aquest és un article que té una banda sonora, concretament la cançó «Apocalipsis Now», de Mazoni. Amb un ritme que deu molt als Rolling Stones, la lletra d’aquesta composició, mordaç, ens recorda que «quan el davanter enganya l’àrbitre / i aconsegueix un penal per al seu equip / tothom el considera un heroi.» Aquests mots lliguen, per cert, amb uns versos poncians —de Ponç Pons— o, més ben dit, de Claudi Valeri, que van en la mateixa direcció: «Aquí va fot qui fot i el que impera és la trampa». I és que ens hem avesat —qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra— a prioritzar l’interès individual, al preu que sigui —fent trampes si cal—, per davant del benefici col·lectiu. El primer guanya per golejada. Aquí, qui no corre, vola.
Passa, però, que aquesta manera de fer acaba generant una sèrie d’efectes secundaris nocius per a la salut social. Apareixen alguns problemes que tenen molt mala ferida. Un exemple d’açò que, maldestrament, voldria explicar i argumentar, el trobam a les casetes fetes en sòl rústic. Hem llegit, no fa gaire, a la premsa illenca, unes declaracions del portaveu de l’Associació d’Hortals de Menorca en què afirmava literalment que «tener una caseta rústica, sencilla, pero decente, no és ningún pecado.» Fa anys que molta gent s’ha fet seva aquesta idea i, a pesar que la legalitat no ho permetia, l’interès particular ha fet el seu camí i ara mateix hi ha 3.000 hortals en situació irregular a la nostra illa.
Parlava el diari, fa unes setmanes, del cas d’una dona a qui una sanció del Consorci Insular de Disciplina Urbanística obligava a esbucar una construcció de 35 metres quadrats, aixecada sense permís, al camp. Ella no havia fet res que no haguessin fet els seus veïns. A la pràctica, es va limitar a seguir, segons afirma, els savis consells rebuts per part de la immobiliària que li va vendre el tros de terra: «que fuéramos haciendo y ya sacaríamos los permisos preceptivos sobre la marcha.» No és estrany que se senti una mena de boc expiatori, que l’hagin triada per donar exemple. Sobretot, després de veure anunciada l’amnistia amb què l’administració premiarà tanta infracció acumulada —a canvi d’un petit sobrecost en el preu de les obres, proporcional a la magnitud de la tragèdia, tot i que, per fer-ho passar millor, l’anomenaran multa. La seva cara, la de la dona que ha d’esbucar una part de ca seva, devia ser tot un poema, en assabentar-se de la notícia.
Tornem a l’amnistia. A la dels hortals, vull dir, perquè es veu que n’hi ha d’altres que, a segons qui, produeixen urticàries. Quin missatge dona a la gent una mesura com aquesta? No sé fins a quin punt és gaire assenyat transmetre la idea que tot plegat es tracta d’anar fent, independentment que el procés sigui legal o no, perquè a la pràctica —és qüestió de paciència— arribarà un dia en què l’administració ja ho regularitzarà. No ho és gens, no ens enganyem!
No hi ajuda, tampoc, l’exemple que donen alguns emprenedors, gent amb un alt poder adquisitiu, que apliquen aquest modus operandi als seus negocis. Tothom coneix, a l’illa, casos d’obres en allotjaments turístics al camp en què, del no-res, surten un caramull de piscines; o d’hotels mastodòntics que es volen reformar i que acumulen tantes irregularitats que, en teoria, el més sensat seria acabar esbucant-los. Segurament, aquesta gent devia rebre un assessorament semblant al que hem citat abans: anau fent i, quan els vents administratius siguin favorables, ja ho aclarirem. Si ho fan els poderosos, per què no ho poden fer la resta de mortals, a una escala més petita? O no tant. No s’hauria d’obviar que, respecte dels hortals, en més d’un cas seria més adient parlar de xalets que no pas de casetes rústiques i senzilles. La quantitat d’eines —càvecs, motocultors, senalles…— que es poden encabir en edificacions de més de 90 metres quadrats!
Crec que una situació semblant la trobam en l’àmbit del lloguer vacacional. Les dades estimen que, a Menorca, al pic de l’estiu, hi ha 35.000 persones a l’illa que no se sap on dormen. És una xifra equivalent, si fa no fa, a la població maonesa o ciutadellenca. Poca broma! Sabem que són a l’illa, però no consta que dormin en cap de les places turístiques legalitzades. És a dir, que ho fan en allotjaments no regularitzats que, tot s’ha de dir, no es troben necessàriament en mans de grans fons d’inversió. Parlam, segons càlculs prou rigorosos, d’entre 6.000 i 7.000 habitatges, que són llogats en negre per dies o per setmanes, potser per mesos, també per part de petits propietaris.
Lògicament, més d’un es deu demanar: per què no puc aprofitar-me del poder adquisitiu dels visitants i llogar-los una de les meves propietats i fer l’agost? Que açò faci augmentar els preus del lloguer per als residents de llarga durada, que l’habitatge sigui un dret inassolible per a molts, que es gentrifiquin les poblacions de l’illa, que hi hagi la sensació d’estar massificats, que els treballadors de temporada hagin de dormir en autocaravanes o en matalassos col·locats a un balcó… Mala sort! Mentre no m’afecti a mi, no deixen de ser efectes secundaris assumibles. No hi fa res que, després, es donin situacions paradoxals. Per exemple, que es causin molèsties en aquests petits propietaris, que no dubten a fer un duro mentre flastomen perquè no poden anar a segons quines platges a l’estiu, que perden la paciència per les carreteres amb sobredosi de trànsit, com si una cosa no fos conseqüència de l’altra. Mala peça tenim al teler! No sembla fàcil solucionar-ho quan tanta gent s’hi troba implicada. I, sobretot, quan es tracta de persones que voten i ningú no vol prendre mesures poc populars que capgirin les dinàmiques electorals. Les conseqüències, ja les sabem. El millor és no fer res. O gairebé res: alguns, pocs, inspectors; algunes, poques, sancions…, perquè no diguin. I tira milles.
Clar, aquesta manera de fer ha obert nous fronts. No sé si inesperats o no, però gens sorprenents. Ara hem sabut de l’existència de particulars que lloguen els seus vehicles particulars als turistes, a uns preus que estan molt per davall dels que ofereixen les empreses de lloguer. Quin serà el següent nínxol de negoci amb què ens sorprendran les notícies? Amb què ens sortirà aquesta manera tan salvatge de fer negocis? No convindria posar-hi límits en benefici de l’interès general?
La idea que tothom ha de tenir dret a fer part de l’immens pastís del turisme, és a dir, a mirar només per ell, ha triomfat. Ho ensenyen fins i tot a les escoles. En diuen emprenedoria. A la col·lectivitat, evidentment, que la bombin. Diu Mazoni, per acabar la cançó que citàvem en començar aquest text: «jo deserto i me’n vaig a la guerrilla, / mou el cul, obre els ulls, / qualsevol soroll, però, pot provocar una allau.»
Views: 123