Podria parlar, per exemple, de les conseqüències letals per al medi ambient, especialment en l’àmbit de l’urbanisme, que el decret de simplificació urbanística perpetrat pel govern autonòmic —amb la connivència de la ultradreta, per molt que facin veure que ara som amics, ara no, ara sí, ara m’has ofès i ja no…— ha començat a fer evidents. De les polítiques regressives en l’àmbit autonòmic que han empès, entre d’altres, el GOB a sortir del Pacte de Sostenibilitat. De la construcció d’habitatges en zones inundables. De les anomalies climàtiques que han convertit la Mediterrània en una bomba de rellotgeria. D’algunes previsions que indiquen que Menorca s’assemblarà al desert d’Atacama en un termini que, per sort, jo no veuré, però que potser els meus fills, que el patiran, sí. O del cas sorprenent de la planta desnitrificadora de Maó, a l’interior de la qual, en tost de reduir-se la contaminació de l’aigua, augmenta la presència de nitrats.
O intentar treure l’entrellat de les maquiavèl·liques maniobres del conselleret de cultura —dir-ne el petit conseller significaria tota una altra cosa— amb què malda per atacar la llengua pròpia de l’illa, aquella que estatutàriament hauria de defensar, a partir del reduccionisme, del saladisme o, per dir-ho en termes acadèmics, del diferencialisme. I del mahonesismo més castrense, vamellara! Dels suposats escriptors i traductors que participen d’aquest joc i que s’ofenen quan queden en evidència davant del sentit comú. Dels penosos resultats estrictament literaris que resulten de traduir clàssics de la literatura universal a partir de les fonts equivocades, defugint la versió original, emprant un marc de referències aliè i mostrant poca competència tècnica. O de la poca consciència que tenen alguns periodistes respecte del model de llengua que han de fer servir en la seva feina. Del fet que, des del moment que treballen per a un mitjà de comunicació públic, són models lingüístics i d’assertivitat respecte del català de les Illes. De fer canviar de llengua qualcú que fa l’esforç de parlar-ne una que no és encara del tot la seva, però sí la teva i, a més, la pròpia del lloc on vius i del mitjà que, també estatutàriament, l’ha de promocionar i defensar.
O, d’altra banda, fer proselitisme del discàs que ha parit Tuomala, No em veus brillar de nou (autoeditat, 2024), de les dues cançons memorables amb què enceta i tanca el treball, del gust d’escoltar-lo en vinil i, sobretot, en directe, acompanyat d’una banda de músics més que solvents. Del degoteig malai de les llistes amb els millors discos de l’any, típiques de desembre, que ha pres la seva versió més nociva amb el report individualitzat amb què la plataforma Spotify colla un poc més els seus usuaris, afavoreix les grans discogràfiques i els seus productes estrictament comercials i puteja més d’un músic honest. Fins i tot, del concert d’homenatge a Sente Fontesdat, en què Ja t’ho diré van tornar a trepitjar els escenaris. De les sensacions experimentades mentre, sense gairebé poder-se moure, el públic va viure una sessió de catarsi col·lectiva en què la qualitat de la música executada —que hi era, evidentment: sobretot quan el grup, només ell, Sente inclòs, va interpretar «Així i tot»— va passar a un segon terme.
Ja que hi som, també podria reflexionar al voltant del llibre de Joan Timoner Petrus, La nacionalitat dels menorquins. Articles 1930-1932 (IME, 2024), a cura de Joel Bagur —amb qui vaig comprometre’m a fer-ne una ressenya, aquí, al blog, que qualque dia arribarà—, una lectura imprescindible dins i fora de l’illa, una obra molt més actual del que pugui semblar a pesar que els textos siguin de fa gairebé un segle. O de les lectures pendents, d’aquelles que cal llegir, però, en unes condicions favorables que, encara, no s’han donat perquè en resulti una anàlisi amb tots els ets i uts: pens, sobretot, en Quietud, de Jordi Coca (Proa, 2024) i El temps habitat, de Maite Salord (Proa, 2024), i en la proximitat de les vacances de Nadal en què, si tot va bé, els podré dedicar l’atenció que es mereixen. Fins i tot, de les proses sobre el món de la columbofília que, a Facebook, va publicant Eduard Marco. Sí, també de n’Edu, que ha publicat fa poc Dolors (Edicions 62, 2024), un molt bon llibre de poemes i aforismes. De l’enveja literària que em fa i de les ganes que tenc de coincidir amb ell algun dia per celebrar-ho.
Tampoc no seria estrany que ho fes respecte de la decisió presa per alguns mitjans de comunicació d’abandonar la plataforma X —l’antic Twitter, ara propietat del magnat nord-americà Elon Musk, mà ultradretana de Donald Trump—, amb l’excusa de no contribuir a la difusió de notícies falses. Del funcionament d’altres germanetes de la caritat internàutica, com Facebook, Instagram o TikTok, i de les possibles alternatives, si és que n’hi ha, per poder gaudir de l’accés a una xarxa més col·laborativa. O de com la conselleria d’educació autonòmica s’ha venut sistemàticament —«tant és ara com abans, perquè açò ja ve d’enrere», que diria aquell— als gegants informàtics —Chromebook i Google, per exemple— i la batalla de galls que es pot donar després de l’entrada al ring educatiu de Microsoft: hi haurà prou pastís per a tothom? Potser, fins i tot, de les detencions d’alts càrrecs de la policia dita nacional o de la benemèrita Guàrdia Civil, per delictes de narcotràfic, tot i que no tengui res a veure, almenys inicialment, amb Internet.
Així i tot, aprofitant l’avinentesa, quedaria justificat parlar d’haver arribat al Xalandrot que fa quatre-cents. De celebrar-ho sense caure en l’autobombo narcisista, tot i que l’ocasió probablement s’ho mereix. O del fet que està a punt de publicar-se —a vam si abans o després de Nadal: potser a qualcú li solucionarà el regal dels Reis— un llibre que recull els articles del blog que giren al voltant d’aspectes lingüístics. Després dels contes festius de Dies assenyalats (IME, 2020), l’aparició de Conversam (Documenta Balear, 2024?) suposarà la segona ocasió en què una selecció de textos de Xalandria passen de les pantalles al paper, un fet que m’omple d’orgull i de satisfacció. Real.
Avui, però, en què arriba el primer cap de setmana des que vam començar el curs acadèmic —fa gairebé tres mesos: qui diu que el temps no passa volant?—, en què sortosament no aniré tapat de feina de l’institut —ja he avaluat la major part dels alumnes—, en què sembla que el fred, finalment, ha decidit fer-se present per aquest racó de món, en què al menjador de casa fa molt bon estar, còmodament assegut al sofà, amb una flassada damunt les cames, la subtil companyia radiofònica de la música clàssica i la lectura de tres llibres —la Primera lliçó sobre literatura, de Pere Ballart (PAM, 2023), les Notes disperses de Josep Pla (Destino, 2004) i De Menorca a Istanbul. El saqueig turc de Ciutadella. 1558, de Miquel Àngel Casasnovas i Florenci Sastre (Ajuntament de Ciutadella de Menorca, 2010)—, que es van repartint les hores d’aquest capvespre de començament de desembre, haver de posar-me a escriure el Xalandrot ritual va pel camí de convertir-se en una tasca de resultat incert. I no per manca de temes de què parlar, que consti. La setmana que ve segur que serà més bona d’aclarir. Ja ho va dir Ignasi Canyardet fa temps: «el capvespre pesa / i la vessa et fot.»
Views: 44