Viure el límit

Hi ha poemes que, enllà de l’impacte inicial, que també és important, et conviden, a través de la relectura, a especular, és a dir, a pensar teòricament. És el que em passa, per exemple, cada vegada que llegesc «En la meva mort», de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Amb només onze versos, fa temps que aquest text m’empeny a reflexionar al voltant d’allò que podríem definir com viure el límit. Així, sense preposició.

No es tracta, ara i aquí, de fer un comentari aprofundit dels versos de Rosselló-Pòrcel, que podem llegir a Imitació del foc, tercera i darrera obra del poeta mallorquí —aparegué publicada pòstumament el 1938—, un llibre que suposà una fita en la poesia catalana del segle passat. Només vull apuntar que, en poques paraules, el jo poètic ens planteja una visió de la mort en tant que força alliberadora que condueix a la plenitud de la vida, ja que li dona sentit des del moment que la delimita i que, per açò mateix, la intensifica.

Hi ha un vers que voldria subratllar, el tercer: «M’exaltaré damunt dels horitzons». El jo poètic diu que afrontarà amb una actitud intensa, fervorosa fins i tot, el moment de travessar el límit, el pas de la línia que, metafòricament, marca el final de la vida o que, més ben dit, ajuda a delimitar-la. L’arrodoneix. És, justament, l’existència del termini allò que li dona sentit, allò que ens empeny a viure-la amb intensitat. Dit d’una altra manera, com ens plantejaríem l’existència si aquesta fos il·limitada? El fet de pensar-ho, personalment, em genera basarda: l’eternitat no s’acaba mai! Amb què podríem omplir-la?

Sigui com sigui, vivim envoltats de límits. No només de caràcter biològic —en aquest sentit, els darrers estudis científics apunten a una esperança de vida que es podrà allargar, però no superar, fins als cent cinquanta anys, que ja em semblen més que suficients. N’hi ha de físics i, també, d’altres que fan referència a facultats. N’hi ha de diferents escales i tipologies. Tots ens condicionen i, sembla lògic, convé d’adaptar-nos-hi.

Potser els illencs —els menorquins, per exemple, que habitam un territori que fa poc més de set-cents quilòmetres quadrats, rodejat d’aigua i, per tant, perfectament delimitat— en tenim una consciència més evident. Hi ha qui, com Julio Peñate, professor emèrit de la Universitat de Friburg, considera que la literatura que es fa en territoris insulars té assimilat aquest viure el límit a què apunta el títol que encapçala aquestes ratlles.

L’illa, en aquest sentit, esdevé un món, un tot. De dimensions reduïdes, però complet. Qui no hi pertany, no sol percebre’l igual que qui hi habita. A vegades, les diferències són notables. Record que, durant la dècada dels noranta del segle XX, alguns companys universitaris d’origen principatí, a part de confondre’ns constantment amb els mallorquins, veien Menorca com un territori tan petit que, per aquest motiu, no disposava de supermercats. Es pensaven que havíem d’agafar el vaixell i anar a l’illa del costat per a omplir el cabàs. L’anècdota és real: la vaig viure en primera persona. No tenc tan clar que fossin certes altres ocurrències que rodaven en aquella època i que, segurament, més d’un ha sentit contar. Per exemple, que no teníem cabines telefòniques, justament en una època en què n’hi havia per donar i vendre o, aquesta costa de creure, que no podíem xutar fort la pilota quan jugàvem a futbol perquè hi havia el risc que la pilota acabàs a la mar.

A part d’aquesta mirada externa esbiaixada, cal fer constar que els menorquins tenim una manera concreta de percebre el límit i, per tant, la dimensió del lloc on vivim, que pot sobtar a la gent que ens visita. Només qui concep l’illa com un món sencer pot pensar que un turonet de poc més de tres-cents metres d’altura és una muntanya. També, i aquest és un exemple definitiu, sobta la percepció que tenim de les distàncies. D’una punta a l’altra de l’illa hi ha quaranta-cinc quilòmetres. Només. Ara bé, per a molta gent, travessar-la és una odissea titànica.

Qui ve de fora al·lucina davant d’aquest fet. Avesada a fer trajectes molt més llargs a les ciutats, no poden entendre l’esforç que li suposa a un maonès haver d’anar a fer feina a Ciutadella i a l’inrevés. Ara bé, la sorpresa sol durar fins que, passat un període mínim d’adaptació, aquesta gent acaba considerant que recórrer l’illa d’un extrem a l’altre és el més semblant a anar d’una punta a l’altra del món.

Per la seva idiosincràsia, com hem dit, a una illa el límit es viu d’una manera més explicita que en terres continentals. Qui hi resideix, tendeix a adaptar-s’hi fàcilment, tot i que no sempre és així. D’un temps ençà, sembla que, pel que fa a l’energia, l’ús dels recursos naturals o de l’espai per a encabir-hi turistes, no hi ha aturall.

Pep Mir parla, en un article recent, del «sistema mètric menorquí» per a referir-se a aquesta adaptació a les dimensions illenques. M’agrada la imatge. Es tradueix en el fet que, a Menorca, «tenim al·lèrgia al volum» i, per tant, «tot ha de ser petit», d’acord amb la mida de l’espai en què habitam. Açò, afirma Mir, no té per què ser dolent, ans al contrari. De fet, és gràcies a aquesta manera de mesurar les coses que no tenim tantes aberracions urbanístiques com en altres llocs. N’hi ha, evidentment: l’aeroport, el dic de Son Blanc, algun tram de la carretera general o la pressió turística a l’estiu, per citar-ne uns quants, estan sobredimensionats.

L’article de Pep Mir desemboca en els parcs eòlics marins. Explica que la reacció que ha rebut la proposta del govern de l’estat de delimitar un parell de zones en què se’n podrien instal·lar ha topat amb el «sistema mètric menorquí». Hi ha debat i és molt interessant: generar energia renovable implica un impacte en el paisatge. Ara bé, i açò ja ho dic jo, abans potser caldria tenir en compte que és un error de partida creure que la transició energètica ha de servir per continuar amb els mateixos nivells de consum que teníem fins ara, amb les fòssils.

Per açò, potser hauríem de començar a assumir que caldrà canviar una manera de viure, la nostra, en què sembla que els recursos són eterns. No hi ha més remei que aprendre a viure el límit per no acabar vivint al límit, entenent, per tant, que les coses tenen un començament i un final. Com la vida, per cert, tal com ens recorda Bartomeu Rosselló-Pòrcel al poema «En la meva mort», els versos del qual ens han menat fins aquí.

Views: 7