Viure en temps de Joan Ramis

Com deu ser viure en un territori que, cada dos per tres, canvia de sobirania? I què implica aquest anar i venir, a més dels inevitables canvis administratius, a nivell de consciència individual i col·lectiva? Les preguntes poden semblar banals, però si hom pensa que aquesta va ser la realitat que van viure els menorquins de fa tot just un parell o tres de segles —no és gaire lluny, açò, en termes històrics—, les respostes ens poden ajudar a veure el present amb una nova perspectiva, més àmplia, que potser permet relativitzar la idea, tan vigent avui dia per aquestes contrades, que hi ha estats amb fronteres inamovibles des de sempre i nacions amb algun milenar d’anys d’història. En canvi, com ha remarcat Antoni-Joan Pons, el fet que Joan Ramis, el gran il·lustrat menorquí, nasqués a l’illa essent súbdit britànic i, al llarg de la seva vida, ho fos, també i successivament, de la corona francesa, britànica, espanyola, britànica i espanyola, ens hauria de fer arrufar la cella davant d’aquells discursos que neguen el dinamisme històric i els canvis constants de les fronteres territorials.

Les dues preguntes que encapçalen aquest text són només una petita mostra de la gran quantitat d’interrogants —secundaris, si es vol, en aquest cas—, que hom es pot plantejar després d’haver assistit a les «Jornades Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades», que van tenir lloc el passat cap de setmana (6 i 7 de desembre) a Maó. Amb aquesta, ja han estat quatre les ocasions en què, des de l’Institut Menorquí d’Estudis, s’ha abordat el coneixement de la cultura de la il·lustració a l’illa. Abans, recordem-ho, s’havien organitzat jornades d’estudi centrades en les figures d’Antoni Febrer i Cardona (1991), Joan Ramis i Ramis (1996) —acompanyat, en aquella ocasió per Josep Maria Quadrado— i, finalment, Vicenç Albertí i Vidal (2010). Amb un programa de conferències atapeït i intens, en aquesta ocasió les aportacions acadèmiques que s’hi han fet han permès —amb escreix— contribuir a la que hauria de ser l’elaboració de la biografia, al més completa possible, del gran il·lustrat maonès, d’una banda, i a l’aprofundiment i actualització de l’anàlisi d’alguna de les obres més importants de l’autor, de l’altra.

Mentre no n’apareguin publicades les actes, una fita que ha permetre fer una lectura aprofundida i calmada, amb què poder apreciar els detalls tractats pels diferents especialistes que hi van presentar el resultat de les seves investigacions, ens haurem de conformar amb el record del que es va poder escoltar a les jornades ramisianes, celebrades a can Victori, a la seu de l’IME. Així, crec que caldria destacar-ne dues novetats importantíssimes. D’una banda, la que va aportar Pep Pelfort, el qual, en plena recerca de l’origen de la goldoniana salsa tudesca —que algun dia acabarà resolent—, va acabar descobrint, de rebot, la connexió escocesa de la il·lustració menorquina. La dada és espectacular: la Societat Maonesa es va encarregar de la redacció d’una sèrie d’entrades de l’Enciclopèdia Britànica, que aparegueren en la tercera edició de l’obra. Menorca, al segle XVIII, més que mai, estava connectada al mapa europeu del coneixement, al mateix nivell que qualsevol altra de les cultures capdavanteres del segle de les llums. Com va dir Jaume Gomila, l’illa no en rebé la influència, sinó que fou una més de les estrelles que formaren part de la constel·lació il·lustrada. Caldrà veure, en el futur, on ens acabarà menant aquest fil que, de ben segur, encara ens reserva noves sorpreses (a nivell secundari, ho podria ser una hipotètica autoria menorquina de la primera novel·la de fulletó de la literatura castellana?).

L’altra gran «bomba» de les jornades va ser l’aparició d’una primera sospita al voltant del prestigi social que va tenir Joan Ramis a la seva època, de la mà de l’historiador Joan Pons Alzina, el qual ha trobat una possible taca en l’expedient cívic de l’il·lustre maonès. El fet que, segons fa constar el capità Roca al seu dietari, l’il·lustrat maonès fos acusat, en un pasquí anònim de l’època —en què apareixia assenyalat al costat d’altres personatges importants de l’època—, de dedicar-se al contraban, després que, amb la sobirania espanyola, el port de la ciutat deixés de ser franc i, per tant, s’imposessin les duanes, no deixa de ser una novetat que, com correspon a aquesta mena de jornades acadèmiques, a més de donar algunes respostes, poques, ha de servir per, sobretot, plantejar moltíssimes noves preguntes amb què anar completant el mapa, cada vegada amb un major nivell de detall, de la història cultural menorquina. Per açò, conèixer a fons quines relacions va mantenir Ramis amb les institucions de l’illa, les colonials (de caràcter militar), d’una banda; però, també i sobretot, amb les locals, les universitats (de caràcter civil i republicà, segons Joan Pons Alzina), conegudes popularment com «les Sales» (un terme que roman en l’imaginari col·lectiu: anar «dalt la sala» encara es fa servir en referència als ajuntaments), potser ens permetran d’entendre el difícil joc d’equilibris que algunes persones van haver de viure en aquella època i les conseqüències que les decisions preses van representar-los a nivell individual i col·lectiu, tal i com ens pot fer sospitar el fet que el capità Roca (Joan Roca i Vinent) es fes ressò de la mort de l’il·lustrat David Cause i no de la de Ramis, quan ambdós havien fet part de la Societat Maonesa.

Per conèixer aquests aspectes, que ens han de permetre afinar encara més la biografia ramisiana, es fa evident que cal entrar a fons en el coneixement de les mentalitats de l’època. No sé si existeix algun estudi que expliqui com era, sociològicament, la societat menorquina del XVIII i la que va viure el primer terç del XIX. A nivell de consciència individual i col·lectiva, segur que hi va incidir el fet que, per als anglesos, els menorquins fossin acusats de ser espanyols (atenció: en un sentit que tenia a veure amb la situació de l’antiga corona d’Aragó, en el marc de l’Espanya d’abans dels Borbons i dels Decrets de Nova Planta) i que, en canvi, sota la sobirania hispànica, els maonesos —a diferència de la resta d’habitants de l’illa—, fossin sospitosos de ser anglòfils («españoles de nombre», per dir-ho amb paraules del moment), la qual cosa, per cert, en època de Floridablanca, es va emprar per intentar justificar un canvi de capitalitat menorquina en benefici de Ciutadella. No cal dir que aquest és un fil històric el desenvolupament del qual explicaria algunes coses que són ben actuals per aquestes contrades.

La situació, com veiem, no deixava de ser paradoxal al tombant del XVIII: fos quina fos la potència dominant, els illencs sempre eren sospitosos de fer part de l’enemic. I els afectats, però, la població en general, què es devien considerar? Aquesta és una pregunta força interessant. En aquest sentit, una glosa de 1800, «Oh centúria desitjada», una mostra de literatura popular del moment, conté alguns versos que fan referència a la situació illenca sota domini britànic («alegrem-nos i feim bulla / que ja no patirem / per quant es port veurem / ple de vaixells»), que mostren una visió positiva de la situació que, açò si, no deixa de tenir amenaces, de què els illencs són conscients («Sols que la guerra / tothom la tem») i que, com sabem, es va acabar amb el tractat d’Amiens (1802) i la consegüent imposició de la sobirania borbònica (que encara dura), un nou marc polític que, sembla, no va ser gaire ben rebut pels illencs, des del moment que va suposar un retrocés econòmic evident. Tot plegat, com bé va estudiar Andreu Murillo, va desembocar en la Revolta Menorquina de 1810.

Per açò, que en el context «anglòfil» d’una illa que no volia perdre els privilegis que havia tingut durant els anys en què Maó era port franc i el comerç marítim (i el cors, tot s’ha de dir) van fer que hi hagués una bona temporada de progrés econòmic, el fet que Ramis col·laborés amb l’administració militar espanyola —els motius que l’empenyeren a fer-ho, aquí, són secundaris, tot i que la «repressió subtil» a què foren sotmeses les elits illenques potser hi va tenir una incidència directa—, ocupant-hi un càrrec relacionat amb les duanes (justament en un àmbit tan sensible per als menorquins, acostumats a no tenir-ne), podria explicar la fredor amb què el tractà el capità Roca, a qui situaríem en el bàndol dels qui enyoraven la sobirania britànica i, també —si es confirmés—, les autoritats civils de l’illa, de la mateixa manera que explicaria l’aparició del pasquí que acusava Ramis de col·laborar amb negocis il·legals, en connivència amb les noves autoritats (el contraban).

Sigui quin sigui el resultat de les investigacions futures, l’aparició de llums i ombres al voltant de la figura civil de Joan Ramis (la cultural no planteja cap mena de dubtes) no ens ha d’alarmar. És un testimoni evident del fet que la gent no deixa de ser víctima de l’època que li ha tocat viure i que, en una Menorca en la qual, d’un dia per un altre i de manera regular, l’illa anava canviant de dominadors, algunes maniobres que, vistes des de l’actualitat, ens poden semblar estranyes, s’han d’explicar tenint en compte, exclusivament, el context en què es van produir. I, d’altra banda, no deixa de ser una evidència, ja ho hem dit, que el coneixement del passat ens ha de donar una perspectiva històrica suficient per ponderar com toca la relativitat del present.

Views: 14